dilluns, 9 d’agost de 2010

Fragment de Josep Pla


En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix —vull dir que em distreu— és la contemplació d'un hort, com els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de feina. Sento el caminar compassat d'un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrisqueja. És la pobra música d'una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant amb la corda d'un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l'aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. La verdor de les fulles, la tibantor de la saba, la flonjor dels teixits vegetals, semblen donar suavitat i repòs a l'enteniment. La força dels esplets combat l'agonia de la llum i del dia.


El Quadern Gris, de Josep Pla.

dimarts, 3 d’agost de 2010

Penell



Un penell és un dispositiu generalment metàl·lic, instal·lat habitualment sobre una teulada o un lloc elevat, compost d'un element rotatiu a sobre d'un eix vertical fix que permet que es mogui segons la direcció del vent.

S'utilitza per detectar la direcció del vent i, contràriament a l'anemoscopi o màniga a aire, mostrar-ne el seu origen cardinal. Això és possible degut a la seva estructura asimètrica, generalment materialitzada per una fletxa o un gall, de la qual la punta o el cap, més curts que l'element indicador (el cos), apunten cap a la font del vent. L'eix fix va proveït generalment d'una creu direccional indicant els quatre punts cardinals. Tanmateix, els penells moderns ja no són equipats amb aquesta creu cardinal, que és reemplaçada per un dispositiu electrònic anunciant el sector del vent sobre una pantalla.

Per extensió, i de forma figurada, es diu penell una persona inconstant o variable, que canvia molt sovint d'opinió.

El terme penell prové del llatí pennĕllu, diminutiu de penna, ‘ploma’.[1]

El penell més antic del qual es té constància data de l'any 48 a.C., quan l'astrònom grec Andrònic va fer construir a Atenes una torre octogonal, anomenada la torre dels vents, i va fer gravar a cada costat figures que representaven els vents dels vuit punts cardinals. Un tritó de bronze girava sobre el seu eix dalt de la torre i, amb una vareta que tenia a la mà, indicava el vent dominant.

En la Grècia i Roma antigues, els penells sovint estaven representats pels deus Bòreas, Èol i Hermes i acostumaven a decorar les cases dels terratinents.[2]

La implantació masiva de la figura del gall a les cúpules o els campanars de les esglésies europees prové d'una llegenda medieval segons la qual, al capvespre de Dijous Sant, Sant Pere, penedit per la triple negació de Jesús, tingué rancúnia de tots els galls que trobava i sentia cantar. Per això els feia empalar en llocs alts. En aquesta situació el vent els feia girar segons la direcció des d'on bufava"[3]

Amb tot, és probable que el precedent més inmediat dels penells moderns estigue en els pendons que es feien onejar en les torres medievals. Originalment, aquests “banners” o estendards tenien com intenció mostrar la direcció del vent als arquers. Per aquest motiu, es suposa que les banderes de tela van acabar sent substituides per uns altres fetes de metall, que acostumaven a tenir l’escut d’armes i que giraven per l’acció del vent.

Partint d’aquests antecedents, sembla que van ser els colonitzadors d’Amèrica els que van fer servir els penells per assenyalar llocs de trovada i edificis públics que no tenien un caràcter exclusivament religiós o militar.

En síntesi, la generalització dels penells es un procés relativament recent. Artesans, ferrers i constructors anònims contribuirien decisivament a la popularització d’aquest “senyal del temps” durant el segle XIX, moment en què es convertirien en un important –i quasi imprescindible- element de moltes cases i edificis.

A l´escola n´hi ha dos, un està situat a l´hort i l´altre a la pista.